Feia fred, estava tot brut, el lavabo de l’institut no és que fos un lloc gaire agradable per estar-hi, però no tenia cap altre remei, el dolor em recorria tot el cos, cada una de les meves neurones estaven com apagades(per dir-ho d'alguna manera), vaig entrar a dintre de la cabina i em vaig assentar al W.C, tenia un fort dolor al pit que no em deixava ni respirar els esbufecs d'aire que m'agafaven mentre plorava em feien mal, no podia més, el necessitava, necessitava al meu millor amic, la persona més important en la meva vida, i ja no hi era, perquè?! L’Abel era el meu somriure els meus matins i els meus vespres, les ganes d'aixecar-me del llit per anar a l’escola, les ganes d’aixecar-me quan tenia algun problema, ell era l’únic que em feia estar a gust quan les coses a casa no anaven bé, ho era tot, i la simple idea d'imaginar-me que ja mai més el tornaria a veure, perquè ja no hi era, m'atemoria.
Em dic Bianca tinc 15 anys i acabo de perdre el meu millor amic. Visc a Barcelona, a un carrer a prop de la plaça Reina Elisenda, amb els meus pares i el meu germà Carlo de 17 anys, els meus pares són italians però van venir a viure a Barcelona per la feina, es van casar aquí a la catedral de Sant Andreu(està lluny de casa però a ells els hi feia il·lusió).
La meva mare es mestra a una escola de Sàrria, ensenya italià i el meu pare te una empresa i passa molt poc per casa a vegades penso que únicament tinc mare i quan hi es per casa només li fa cas al meu germà. Però tot això ara no te cap tipus d’importància, ara ningú em podria treure el dolor, l’angoixa i la tristesa ni l’Eva la meva millor amiga. Es que tot va passar tan i tan ràpid, estàvem l’Abel i jo baixant pel carrer parlant de les nostres tonteries, com sempre, i sobtadament em va dir:
-Escolta Bianca, saps que ets la meva millor amiga, no? T’ho he dit unes 300 mil vegades, deus estar farta, però m’agrada dir-t’ho i també m’agrada dir-te, que ets la millor noia que he conegut mai, i que ets la persona més important en la meva vida, i que t’estimo com la meva germana petita no biològica.
-Abel sóc 25 dies més gran que tu, en tot cas tu ets el meu germà petit, haha.
-Escolta, et trec 3cm maca, així que no se el que estàs dient.
-És igual el que conta es l’edat no l’altura, inútil, haha.
Aleshores va passar tot, creuàvem la calçada per un pas de zebra i un cotxe, BMW de matrícula 2854-TYC, va passar a una velocitat d’uns 100 km per hora i l’Abel i jo em vam ser els perjudicats, sobretot ell que va perdre la vida allà, i jo no em vaig fe absolutament res perquè ell em va intentar apartar i tot el xoc frontal se’l va emportar ell no podia creure el que veia, vaig anar corrents em vaig tira al terra per abraçar-lo i no parava de tremola el vaig abraçar més i més fort i aleshores em va dir:
-Bianca, si us plau, no m’oblidis mai, i no em deixis d’estimar mai, perquè això es el que faré jo. T’estimo Bianca, tu i jo sempre.
I allà ja va ser quan vaig trenca a plorar havia mort no podia ser l’Abel el meu millor amic havia mort, es que no era possible vaig agafar el mòbil i vaig trucar al servei d’urgències i em van dir que ara no podien em vaig morir de la ràbia, aleshores vaig trucar a la meva mútua i al cap d’un quart d’hora l’ambulància, van tapar l’Abel amb la manta tèrmica i el van posar a la llitera i el van entrar a l’ambulància i jo darrere perquè m’havia trencat el peroné, vaig trucar a la seva mare, i se’n va posar a plorar, jo ja no podia més.
