3er Capítol

Era estrany però aquell home, que per cert es deia Pedro, em va caure la mar de bé, dintre del que cap, vam arribar al meu carrer vaig pujar al dúplex i vaig agafar-me tot el necessari, diners, roba, la maleta i les claus del cotxe perquè el meu nou amic conduís fins l’aeroport, em vaig sorprendre perquè hi havia unes noves claus de cotxe, em va ser igual les vaig agafa, vaig sortir al balcó i vaig cridar al Pedro perquè puges i que m’ajudes amb les maletes el més ràpid possible, d’un moment a l’altre apareixeria en Carlo el meu germà. En un moment va estar a dalt, al pis, i li vaig dir:

-Té, et donc les claus del cotxe, ara el portaràs tu per anar a l’aeroport, et sembla?- Va acceptar ràpidament li estava oferint un BMW, que ademés jo ni sabia que existia aquell cotxe, no l’havia vist mai, però ell com podia rebutjar un cotxe així.

Vaig tancar la porta, però vaig pensar que no era lògic anar-se’n sense que la mare ho sapigues, així que vaig tornar a obrir la porta de casa amb esforços perquè encara anava amb la cadira de rodes, la veritat es que amb la cama enguixada, i que em trigaria almenys 1 mes en curar-se’m ho passaria bastant malament, perquè a Sardenya no coneixia a cap metge a Florència si perquè els meus pares eren d’allà i vaig viure-hi un temps, i crec recordar que hi havia una doctora especialitzada amb ossos, osigui: traumatòloga, però bé, ara ja tot estava decidit aquesta nit ja la passàvem a l’aeroport per no crear confusions i dubtes sobre la fugida.

Vaig anar a l’estudi que gràcies a Déu estava a baix i vaig escriure una carta que deia així:

 Mamma, ti senti davvero, ma che tutta questa pressione mi sta uccidendo, così ho deciso di marxarme Sardegna almeno un mese da dimenticare tutta questa situazione così scomodo e così, ti rendo grazie per tutto quello che hai fatto per me e il papa come pure che il papa addio a te e Carlo.
E non preoccupatevi, sarò ben, accompagnato da un medico.
Un bacio, mamma ti amo!

Li vaig escriure amb italià, em va semblar que li agradaria més i que es sentiria orgullosa de mi nomès pel simple fet de que li haguès escrit en la seva llengua mare, perquè a casa nose per quina raó però sempre es parla en català. El que li vaig dir en aquesta carta es el següent:

Mama, que ho sento de veritat, però es que tota aquesta pressió m'està matant, així que he decidit marxarme a Sardenya almenys un mes per poder oblidar tota aquesta situació tan i tan incòmode, et donc les gràcies per tot el que has fet per mi i al papa igual així que adéu a tu al papa i al Carlo.

I que no et preocupis que estaré bé, acompanyada d'un metge.

Un petó, t’estimo mama!

Acabada la carta la vaig penjar amb un imant a la nevera, i finalment vaig sortir de casa amb una mica de tristesa, vaig tancar la porta de casa amb clau i vam baixar amb ascensor al garatge del pis, vam anar provant el comandament del cotxe amb tots els BMW existents en el garatge, fins que un es va obrir un, vam anar-hi per veure quin era, vaig fer un crit d’espant i a continuació em va agafar un atac d’ansietat, no podia ser...