2n capítol

Vaig parlar amb la seva mare, i l’únic que feia era plorar i plorar i dir que no era possible i que li estava gastant una broma, si per mi era dolorós per una mare deu ser horrible de pair, una mare es pot estar anys i anys superant la mort d’un fill, i jo hi estaria el mateix temps.

Ara érem dintre de l’ambulància, els auxiliars intentaven reanimar l’Abel, però no hi havia manera, ho van provar tres cops, hi cap dels tres va ser efectiu, jo cridava, no de mal sinó del dolor que em produïa veure l’Abel allà estirat i no poder fer res, estava començant a sospitar que a l’arribar a l’hospital de Barcelona m’agafaria un atac d’ansietat. Vam arribar-hi a mi em portaven en cadira de rodes i l’Abel a una “camilla” tot tapat am la manta tèrmica, ell anava davant, es obvi el seu cas era de màxima importància, vaig veure a la seva mare i a la meva que estaven abraçades les dos, plorant, i a l’arribar al pis d’urgències, em van separar d’ell, vaig començar a cridar desesperadament semblava una psicòpata, a la qual no li han donat la medicació i s’ha tornat boja, va venir la meva mare i un psicòleg, no feia falta dir que jo necessitava ajuda professional em van portar a una habitació, em van fer dues radiografies i em van enguixar la cama dreta, i allà va ser quan va intervenir la Judit, la psicòloga que vindria a casa a fer-me teràpia tots els dies de la setmana incloïen els caps de setmana, em va estar donant el seu suport i dient-me que ella estaria allà durant 2 anys per ajudar-me a superar la mort de l’Abel, li vaig agrair l’esforç que feia però li vaig demanar que ara el que necessitava era veure’l i estar amb ell fins que se l’emportessin al tanatori, em va di que allò no era possible ja que ara era un cadàver i havia d’estar dintre d’unes cambres frigorífiques perquè el cos no es fes malbé, vaig tornar a plorar i cridant; es què ningú m’anava a ajudar? Ja estava farta, m’era igual el que em diguessin els psicòlegs, metges, i ma mare m’era totalment indiferent vaig agafar la cadira de rodes i me’n vaig anar a buscar a l’única persona que en aquets moments em podria estar ajudant però que ja no hi era, desprès de passejar-me durant 5 minuts per l’hospital, vaig trobar la sala on estava l’Abel i vaig entrar-hi sense pensar-m’ho em vaig tirar a sobre seu, se que els meus plors no servirien de res i que estar abraçant-lo tampoc però això ara, era l’únic que em feia estar agust. Vaig estar plorant la seva mort al seu costat una mitja hora fins que va apareixer un metge, i em va dir:
-Es trist, veritat? Jo tambè  he passat per una situació com aquesta, fa 2 anys es va morir la meva parella sentimental, ho he superat ara, però tu ets jove i podràs superar-ho abans, t'ho asseguro. 
Me'l  vaig queda mirant i li vaig dir:
-Gràcies per els anims, potser deus se un bon metge però a psicòleg no et dediquis, saps? Perquè ara m'acabas de dir que trigare 2 anys en superar la mort de l'Abel el meu millor amic, gràcies, enserio.
Vaig agafar la porta i m'en vaig anar encara mes trista, jo no podia estar més a l'hospital aixi que li vaig dir a ma mare que marxessim a casa, però els metges no m'havien donat l'alta encara, aixi que no podia sortir,m'era igual m'en vaig anar jo sola, sense avisar a ma mare vaig agafar l'autobus 5 que em deixava a la porta de casa i ademès em vaig emportar la cadira de rodes sense pagar. Vaig arribar a la parada i el conductor em va obrir la rampa per poder pujar, i aleshores algú em va ajudar a puja, em vaig girar i era el metge que m'havia dit abans allò,vaig estar parlant amb ell, em va demanar disculpes jo les vaig acceptar i li vaig confessa, que ara el que m'agradaria era marxar de Barcelona, algun altre lloc, i sense pensar-mo més i tampoc se perque ho vaig fer li vaig demanar que m'acompanyes en el viatge, i estar algun mes a fora de Barcelona, li vaig dir que a ell també li ajudaria per la mort de la seva companya, sense pensar-ho va acceptar ràpidament, demà marxavem direcció Sardenya.